Una obra singular

La Exposició d’ Emili Ametller (Barcelona, 1961) és segurament la mostra de pintura més interessant de les que han passat fins ara per la Sala d’Art Jove de Figueres. Amb set exposicions individuals i deu de col.lectives entre els anys 83 i 92, Ametller ha presentat fins aquest divendres dia 24 part de la seva obra recent, madura, diversa i oberta al joc de l’enigma. L’exposicó es va inaugurar el dia 10 d’aquest mes.

La preferència pels formats grans resulta de la preparació acadèmica d’ Ametller, que l’any 81 va acabar els estudis d’Arts i Oficis en l’especialitat de procediments murals. De les tretze obres exposades a la Sala d’Art Jove, dotze són acrílics sobre tela datats als anys 93 i 92. L’altra pintura, Negatiu positiu, és elaborada amb tècnica mixta i correspon a l’any 91.

Escultura, fotografia i abstracció són ingredients de la pintura d’ Ametller, però aquesta els precedeix. En l’obra de l’artista de Barcelona, finalista del Premi Parés al 92, l’espai no és un element estantís, i la figura, delimitada o sense nitidesa, equival a un instant (Baco, sorprès per la copa buida, o La llufa, festiva i amb posat de cantant de rock) i, per tant, ho significa tot i res. Un realisme figural assolitamb pocs traços (El femení de Negatiu positiu o Moixama), però amb un ardu treball per conquerir plecs i ombres, i un realisme indefinit en plans i superfícies (mar, lluna, a Objectiu i 5 panoràmiques; salt d’aigua o pla horitzontal, a Naufragi) són les característiques centrals de l’art d’Emili Ametller.

Tot i la constant dels tons grisos, grocs-verds, verds-blaus i terrosos, ressaltats amb uns fons monocroms, cadascuna de les dotze obres és fruit d’un procés de reflexió que s’intueix llarg i singular i, per tant, té característiques úniques. Les semblances són externes : la reparació de 5 panoràmiques i Díptic teatral, l’hiperrealisme de Moixama o Silló o la modificació de l’espai quadrat a Pedra de toc i Negatiu positiu.

David Guixeras, historiador i crític d’art (Empordà)