L’obra activa d'Emili Ametller

Cal no confondre’s, no perdre de vista el tema principal en mirar les imatges espectrals de les pintures sobre tela d’Emili Ametller. Aquesta precisió és necessària en contemplar un art que es mou de forma tan franca (i també evocativa i experta). Seria senzill, per exemple, per nosaltres els observadors, de quedar-nos encantats amb la capacitat narrativa de l’artista i la riquesa dels detalls anecdòtics en obre com ara Pa de pedra (1996), l’Ofrena (1996) on un passerellofereix un present al minotaure que es repenja sobre una barana de marbre. En aquest darrer quadre, el present, un petit còdol al bec de l’ocell, passa a ser (literalment) el punt central de l’acció d’aquesta pintura. En l’art creat per Emili Ametller, l’”acció” a la qual em refereixo té lloc a diferents nivells, els quals són la clau de les intencions plàstiques de l’artista. Aquesta “acció” és el principal tema del seu art.

Una de les accions (en sentit narratiu) és l’intens drama de la inacció de l’interludi: El moment entre les accions quan l’aire és ple d’una comunió no dita, encara que sobreentesa, entre éssers sensibles i objectes inanimats: L’acció de ser. Aquí, l’atmosfera dels treballs de l’artista és plena d’un sentit de drama en què el seu principal element és la quietud omnipresent marcada per una misteriosa expectació. Les pintures d’ Emili Ametller són plenes d’acció d’una altra mena: hi ha tot un rerefons d’energia pictòrica que ressegueix un traç –això és evidentment action painting (pintura acció) – específicament creat per Emili Ametller.
 
L’artista ha enginyat una tècnica pictòrica única que ell anomena estocàstica per produir imatges espectrals immobilitzades i saturades de llum ambiental interior. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, estocàstic significa “el procés que estudia l’evolució d’un sistema en el qual la llei de probabilitats és en funció del temps. “Però un altre tipus d’acció- la de l’alteritat- també conforma l’obra d’Emili Ametller. Les seves imatges en un fons fosc han estat produïdes escampant i esquitxant làtex liquat sobre la superfície de la tela prèviament preperada. Aquest mètode permet a l’artista que el mateix material li suggereixi les formes que poden aparèixer i dominar el quadre, mentre treballa sobre les superfícies humides amb una mena d’espàtula que utilitza com si fos el seu pinzell. Les formes misterioses, fantasmagòriques, que en resulten semblen ser fetes de tels elàstics de pintura en constant moviment. Aquest tel és l’encarnació dels impulsos imaginatius i gestuals d’Emili Ametller que es fusionen per formar i deformar figures recognoscibles imbuïdes d’una lluminosa semiopacitat. Les obres, amb la seva sobreexposició i aparença fugitiva, semblen d’un altre món.

Els traços de l’artista i els efectes fantasmagòrics que ell crea s’apliquen a natures mortes, escenes mitològiques, estudis de figura i retrats suggerits per somnis i miratges. Les seves pintures s’han desemvolupat com si fossin silencioses reminiscències visuals que la ment ha unit per sorprendre’ns amb l’audàcia icònica. Les imatges d’Emili Ametller donen a la ment de l’espectador el temps i l’espai per reflexionar: una acció mental que l’artista no pot deixar d’incitar amb el joc de metamorfosis present en tota la seva obra. Els efectes visuals de l’artista ens sorprenen amb els seus bassals secs i remolins de pintura de làtex color carn que semblen a la vegada transparents i humits. L’entrellaçament i la mutació entre la forma i la figura, elfiguratiu i el no figuratiu, l’opacitat i la transparència, són una exploració pictòrica de l’ensorrament dels contorns del cos per la invasió de l’espai.
 
Els esforços de l’artista tracen dos actes simultanis i aparentment contradictoris. El primer acte és la imitació: la semblança física i òptica de la qualitat pictòrica amb l’emulsió fotogràfica. En l’obra d’Emili Ametller evoca el mite més gran existent sobre la fotografía com el registre mecànic i objectiu de la realitat identificable. El segon acte és el de l’expressionisme gestual com al fidel registre subjectiu de la realitat somàtica i psíquica de l’autor de l’art. Aquests dos impulsos en l’art d’Emili Ametller es generen dins les lleis bessones de l’alteritat i la mutació. En elles trobem paral.lels amb l’exploració surrealista de l’informe, particularment en les obres amb emulsió fotogràfica i solarització del final dels anys vint i trenta amb Man Ray, Maurice Taubard i Raoul Ubac. L’exhibicionisme pictòric dels cossos histèrics de Francis Bacon també queda reflectit en les amorfes formes borroses i en les anotacions figuratives d’ Emili Ametller.
 
El significatiu acte final de l’artista és clar: ens proporciona el mapa del camí, però no farà el viatge en el nostre lloc. El resultat és una experiència visual plena de poder i tensió latens. Ens correspon a nosaltres d’experimentar l’analogia psíquica de les endevinalles: les formes de la matèria i de la vida vacil.lants a la vora entre l’opacitat i la transparència, la composició, la disperció i la coherència, la illegibilitat i intel.ligibilitat, la ruptura i la integritat. La contradicció entre un cos mòbil coherent, la seva desintegració i la simultaneïtat de la forma trencada i íntegra és així visualment reconstruïda en cada una de les pintures d’Emili Ametller.


Dominique Nahas és historiador de l’art i conservador independent que treballa i viu a Manhattan. Fou conservador en Cap d’ Art Contemporani del Museu Everson a Syracuse i director del Museu Neuberger, Universitat de l’Estat de Nova York- Purchase, Nova York.

(traducció de Joan Casanovas Codina)